Actualitat

 


19-04-2017 |

Per aquest Sant Jordi entrevista a l'escriptora de "Li deien Lola", Pilar Romera

Aquest Sant Jordi us presentem la novel·la Li deien Lola, de Pilar Romera. L’escriptora i actual cap d’Unitat d’Administració Electrònica i Identificació Corporativa de la UB, ens ha parlat de l’obra que tanca la trilogia conformada conjuntament amb l’Esperit de vidre (premi Narrativa d’Ebre) i Dins la boira. Moltes gràcies pel temps i per la simpatia. Ara només ens resta llegir-la! :)

 

Text: Glòria-Mireia Montanyà

 

<< La Lola és la història de la no resignació. Neix amb tres pecats: filla bastarda, molt intel·ligent i molt guapa>>

Pilar Romera en una de les presentacions de Li deien Lola. Fot. Christian G. Espinel

 

Ens podries fer una breu presentació teva? Vaig néixer a Riba-Roja d’Ebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre, i quan tenia 18 anys vaig venir a estudiar a la UB, com moltíssims joves de fora de les comarques de Barcelona. Vaig fer Història Contemporània i un màster de guions cinematogràfics i televisius a la UAB. Fa vint-i-cinc anys que treballo a la UB. Ara ja fa uns quants anys d’això, i sempre he escrit quan he tingut temps.

Quines novel·les has escrit? N’he escrit tres fins al moment. La primera va ser guardonada amb un premi, per això la vaig poder publicar,i es diu L’esperit de vidre. La segona, la vaig treure amb Columna, i es titula Dins la Boira. La tercera és Li deien Lola, publicada després de 17 anys, també amb Columna edicions.

<<Ara escrivim com si féssim escenes de televisió,de sèries>>

El cuquet per l’escriptura...Va començar amb la lectura. M’agrada molt llegir. El pare també és molt, molt lector. Ell era mestre de primària, ara està jubilat. He llegit molt i a força de llegir aprens a escriure. També m’influeix enormement el llenguatge cinematogràfic i televisiu. Miro moltes sèries i pel·lícules. De fet, Li deien Lola és com  Twin Peaks i el personatge de Laura Palmer, ja que apareix una mort a la primera pàgina. No m’he inventat res.

I escric sobre temps passats, totes les novel·les són novel·les històriques, però és una manera d’escriure molt actual, molt contemporània, molt televisiva. Crec que els escriptors d’ara ja no escrivim ni com els sudamericans dels anys 60 (Vargas Llosa,García Márquez, etc.) ni com els del  XIX (autors com Tolstoi, etc). Ara escrivim com si guionitzessim escenes de televisió, de sèries. Ho fas en un llenguatge més cinematogràfic; és inevitable.

<<García Márquez em va fer descobrir la intrahistòria. És a dir, fer literatura des d’un lloc molt petit i molt marginal explicant coses universals>>

I quins són els teus llibres de capçalera? En tinc molts. Dos de predilectes:Cien años de soledad, de García Marquez i Camí de Sirga, de Jesús Moncada. El primer va representar descobrir el realismemàgic. El vaig llegir als 14 anys. Vaig passar d’Enid Blyton i d’Agatha Christie a llegir-me un novelàs comaquest o com Amor en los tiempos del cólera. Em va marcar molt perquè García Márquez em va fer descobrir la intrahistòria. És a dir, fer literatura des d’un lloc molt petit i molt marginal explicant coses universals. La literatura no cal fer-la des de Barcelona. Macondo pot ser a un poble a la vora de l’Ebre, no cal que sigui ni a Madrid, ni a Barcelona ni a París.

I el segon llibre al qual feia referència és Camí de Sirga, de Jesús Moncada. Sempre dic que Moncada va morir massa aviat perquè era el nobel català que mai no hem tingut, i tampoc no crec que el tinguem ara. També hi afegiria Joan Sales amb Incerta Glòria, i La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Després tampoc no deixaria de referir-me a llibres com Juan Marsé, Si te dicen que caí, Últimas tardes con Teresa,La verdad sobre el caso Sabolta i La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza. N’hi ha tantíssims!

També em va influir molt la manera d’explicar contemporània de Francisco Casavella amb La trilogia del Watusi, que, a més a més, era amicíntim meu. Va morir fa uns anys. Idarrerament també m’agrada molt Carlos Zanón ambYo fui Johnny Thunders, que per a mi és una novel·la fantàstica.

Li deien Lola: La història de la vida i de la mort d’una dona excepcional”

Li deien Lola és.. la història de la vida i de la mort d’una dona excepcional que va viure un dels moments més importants de la Història del nostre país. Un moment injustament silenciat perquè no ha interessat mai que es conegués molt tot el que va passar al procés de Montjuïc. Avui en dia hi ha moltes Loles. Per a mi és la història de com una dona d’un poble de la Ribera d’Ebre pot tenir un paper important en un dels esdeveniments que marcaran l’inici del segle XX.

“Ja no tornaré a ambientar una novel·la a l’Ebre perquè considero que és una etapa passada”

Quan comences la primera novel·la ja penses en una trilogia o va sorgint? Va sorgint. Vaig escriure la primera novel·la per presentar-la a un premi. Tenia 24 anys i ja havia tingut un parell de novel·les fallides que no havia conclòs perquè no acabava de trobar-ne el to. La primera novel·la la vaig orientar al poble i per això està molt influïda per García Márquez i per Macondo.

En la segona vaig recuperar algun dels personatges de la primera. És una obra més madura, publicada quatre anys després, i ja és policíaca. Hi ha un assassinat dins d’una fàbrica, que resultaria ser la de Flix, a la qual hi ha una trama i hi apareixen dos personatges essencials que són en Boada i el Ramsès, que retornen al Li deien Lola.

I la tercera novel·la, Li deien Lola, ja és molt diferent de les altres dues perquè sí que, en part, està ambientada a l’Ebre però també a Barcelona. I és cert que hi apareixen personatges de les primeres novel·les però el personatge omnipresent de la Lola és nou.

De moment no n’escriuré més ambientades a l’Ebre. Crec que amb aquestes tres ja s’ha acabat. Ja no tornaré a ambientar una novel·la a l’Ebre perquè considero que és una etapa passada.

“He volgut fer una novel·la de dones de manera plenament conscient”

La Lola: és la història de la no resignació. És una noia que neix marcada per un pecat original del qual ella no en té la culpa, i és que és la filla bastarda d’un dels terratinents principals del poble; de “la casa gran”, que en diuen. Això qui ha viscut en un poble sap que hi ha cases bones i cases no tan bones. Ella neix amb aquest pecat original i amb dos més: és molt intel·ligent i molt guapa. Aquesta tríada la marca des de l’inici i li complica molt l’existència. Per qüestions de la vida la Lola acaba per marxar, s’exiliaa la força cap a Barcelona, cap a les barraques del somorrostro, i aquí comença una ascensió social important. Passarà d’una barraca a una casa burgesa del carrer Diputació, i acaba per triomfar a la vida.

És la història d’una persona que mai no es resigna al destí que d’altres han escrit per a ella. He volgut fer una novel·la de dones de manera plenament conscient. I sí que hi ha personatges masculins importants però bàsicament és una novel·la de dones, tant les que són bones com les que són dolentes: l’Adela, la tia Carmina o la pròpia Lola.

“Un homenatge a aquelles dones que, en positiu o en negatiu, van marcar el camí per a les que han vingut després”

Són personatges femenins que s’empoderen, que prenen les regnes de la seva vida. He volgut fer un homenatge a aquelles dones que, en positiu o en negatiu, van marcar el camí per a les que han vingut després. Sense l’existència d’aquestes dones no haguéssim pogut fer tot allò que fem. La Lola mai no es resigna, sempre tira endavant. Les coses li sortiran bé o malament, no desvetllarem el final. Però bé! Apareix morta a la primera pàgina. Això és clar. És com el Titànic, saps que moriran tots! (Riem)

“Ja no vénen dels pobles de l’interior de Catalunya, vénen de l’Equador o dels països de l’Est, de l’Àfrica sotsahariana”

Si es situessin en l’actualitat, aquests personatges.. Actualment n’hi ha moltes. Ja no vénen dels pobles de l’interior de Catalunya, vénen de l’Equador o dels països de l’Est, de l’Àfrica sotsahariana. Són dones que cuiden dels nostres avis, fills, que ens netegen les cases, que no tenen cap mena de protecció i que moltes vegades estan sense papers; podent així ser víctimes de qualsevol abús. Actualment n’hi ha moltes de Loles! Una altra cosa és que no ens agradi veure-ho, que no ens agradi saber-ho però i tant que n’hi ha. Moltíssimes! Crec que Li deien Lola és una novel·la molt actual tot i haver-la ambientat a finals del XIX.

“Assimilo molt el canvi del XIX amb el canvi d’ara”

Hi hauria algun aspecte, a part dels que ja has destacat, que t’agradaria posar de relleu? Sí, claríssimament el pas de segle. És un moment que sempre m’ha interessat. Per a mi el pas del XIX al XX és tan rellevant com el pas del XX al XXI. Som en un moment de canvi de paradigma. A finals del segle XIX es va passar d’una societat rural a una societat industrial amb la revolució industrial, i l’aristocràcia va quedar relegada al no res. Va canviar la manera d’entendre el món.Va canviar la cultura amb el tipus de literatura que es feia, amb les arts, amb els ismes. Va canviar la Història de la ciència amb la teoria de la relativitat, la del pensament, Freud, l’inconscient, els nous moviments filosòfics, etc.

Va canviar tot i ara torna a passar perquè hem anat d’una societat industrial a una de digital. Torna a modificar-se la manera de relacionar-nos, les classes socials, la manera de parlar. Ja no s’escriuen cartes, ara és tot amb dispositius mòbils. Aviat sembla que no hi hagi d’haver informació física i que tot serà al núvol. És un canvi de paradigma. Les Arts han canviat. La gent ja no va al cinema. Ara mires sèries però ja no ho fas a la tele, sinó a la tablet, per exemple. Les relacions familiars s’han fragmentat. Allò que feia de petita amb els pares de mirar plegats l’Un, dos, tres a la única cadena que hi havia a la tele ara ja no hi és. Avui en dia cadascú mira una cosa diferent. És un canvi de paradigma. No és pitjor, és diferent.Assimilo molt el canvi del XIX amb el canvi d’ara.

Feliç Sant Jordi a tothom!

Ver más noticias