Actualitat

 


26-11-2018 |

Parlem amb l'Oriol Esculies, director de Projecte Home: “A vegades no ens aturem prou a pensar i a debatre sobre els valors subjacents a la nostra praxi diària”

| Andrea Pérez Fernández |

La X Jornada de Drogodependències, organitzada per la Universitat de Barcelona i l’ONG Projecte Home, celebra la seva desena edició sota el títol “Valors, salut i addiccions en la Catalunya del futur”. L’acte tindrà lloc el pròxim divendres 30 de novembre a l’Aula Magna —a l’Edifici Històric.
El 14 d’octubre de 2008, la Universitat de Barcelona i Projecte Home van signar un acord de col·laboració amb l’objectiu de “promoure la dignitat i l’autonomia de les persones a través del tractament i la prevenció de les drogodependències” tant a Catalunya com, en particular, entre els alumnes i el personal de la UB.
La temàtica d’enguany —reflexionar al voltant dels valors, la salut i les addicions, així com posar sobre la taula les propostes de futur relatives a noves problemàtiques emergents tant en el tractament de les addiccions com en l’àmbit de la reinserció social de les persones que les pateixen— és d’especial interès per a l’Observatori de l’Estudiant. De fet, a l’Observatori es desenvolupen, des de fa anys, iniciatives al voltant de la salut i els hàbits saludables de l’estudiantat. I aquesta és, per tant, una línia present i futura de reflexió i acció.
En quina mesura el context socioeconòmic i polític serà determinant a l’hora d’afavorir —o no— conductes addictives durant la pròxima dècada? Quins són, per tant els reptes i les amenaces que se’ns presenten, com a societat, pel que fa a l’àmbit de la prevenció? Són moltes les preguntes que sorgeixen davant d’una problemàtica tan complexa. N’hem apuntat algunes al director de l’ONG Projecte Home Catalunya: l’Oriol Esculies.

La X Jornada de Drogodependències se centrarà a reflexionar entorn dels reptes que es plantegen a Catalunya en el futur —idea que també hi és present, al Pla Estratègic 2018-2021 de Projecte Home. Quins són aquests reptes?

En societats com la nostra vivim amb uns ritmes i amb unes pressions que no són massa naturals. Per “funcionar”-hi, la societat té mecanismes adaptatius. O inadaptatius, com el consum de drogues. Això s’observa a pràcticament tot el món —a tots els països on hi ha cert poder adquisitiu: moltes persones opten per usar substàncies, o per dur a terme conductes addictives —com ara el joc patològic— per cercar uns plaers que la vida no els dóna. Per descomptat es tracta de plaers momentanis, efímers i absolutament superficials; per tant, que no ajuden.
En aquest context, Catalunya viu un moment bastant delicat en l’àmbit socioeconòmic i polític. Volem posar-ho sobre la taula: en un moment en què hi ha certa tensió amb l’Estat espanyol, com ens hem de situar amb l’abordatge de qüestions com poden ser les addiccions? Si tinguéssim més autonomia, com ho faríem? Si  tenim menys autonomia, com ho podem fer? Hem estat mesos amb l’article 155 i això també ha estat minvant moltes polítiques de salut (en matèria d’addiccions estava tot parat). És per això que hem convidat el catedràtic Jordi Matas, que està totalment implicat amb la qüestió. D’altra banda, ell era el vicerector quan vam signar el primer conveni amb la Universitat de Barcelona, que va portar a fer la primera jornada, i va apostar per l’aliança amb Projecte Home.

I pel que fa a la vostra pràctica professional com a organització?

Hi ha coses que anem aprenent amb els anys. Per exemple, no tothom necessita la mateixa ajuda: hi ha gent que necessita una ajuda intensa, residencial, de vint-i-quatre hores; però també hi ha gent que necessita tractaments o intervencions molt breus. O gent que té edats diferents. Cada vegada hi ha gent més envellida: en el cas d’una persona amb problemes d’alcohol amb 70 anys, la seva missió de vida, el seu imaginari col·lectiu ja no és “reinsertar-se per trobar feina”. Està jubilat. Als nous perfils que apuntarem a l’última taula de debat també ens hi hem d’adaptar.

Al títol de la Jornada es fa referència, primer, als valors. Quins serien aquests valors i en quin sentit s’hi vol aprofundir?

A vegades no ens aturem prou a pensar i a debatre sobre els valors subjacents a la nostra praxi diària, a la nostra vida. Volíem aprofitar que fèiem deu anys per anar una mica més al fons de la qüestió. Pensem en valors com, per exemple, el de la família: de quina manera la família és més un factor de risc o de protecció? Com podem empoderar-la perquè sigui un element clau per a ajudar les persones amb problemes de drogues? O perquè exerceixi com a factor de protector en el cas del jovent?
Pensem també en el valor de l’honestedat, absolutament clau en els processos d’addicció: les persones que s’han drogat durant molts anys han entrat en uns mecanismes tangencials (molt manipuladors, de mentida —de codi-carrer, que en diem—) i tot això les ha fet molt malt. El fet de “reaprendre” la importància de connectar-se amb un mateix, de  ser honest amb un mateix i amb els altres, és molt transformador. Nosaltres atenem casos portats a l’extrem però, la societat, vull dir... cada vegada dona menys importància a l’honestedat.

De les seves respostes s’infereix que la conducta addictiva és una resposta, en part, lògica, a certes praxis que s’incentiven des del marc sociopolític o econòmic...

En general som una societat addictiva i uns ho portem millor que altres. L’addicció és molt més que una substància: hi ha persones que són molt propenses a comprar moltes coses, d’altres que ho són a passar molt de temps amb la tecnologia, amb el telèfon mòbil, Internet, la televisió, ... Hi ha moltes maneres d’omplir els forats d’insatisfacció “fent” en comptes de “sent”: “fem coses”, “tenim coses”. La persona addicta, que veiem tan llunyana —perquè hi ha força estigma entre nosaltres— sembla d’un altre món, però en el fons és un mirall de la societat portada a l’extrem.

L’any 2013 hi havia 705 persones en tractament. L’any 2017, 956. Què ens diuen, aquestes dades?

El què passa és que hem obert més serveis i arribem a més llocs. Per tant, molta gent no estava sent atesa i molta gent continua sense ser ben atesa a Catalunya. Per això aviat obrirem a Balaguer, i també a Montblanc. Continuem donant resposta. I això és un símptoma de què no anem bé, perquè que una ONG hagi de resoldre —ja de forma regular— els problemes de drogues d’una regió vol dir que el sistema no té múscul per atendre totes les necessitats del territori. La missió final d’una ONG és l’extinció: nosaltres hem nascut per desaparèixer.

No per prestar un servei.

Exacte. Què significa que Projecte Home cada cop atengui més gent? Cada vegada n’hauríem d’atendre menys! O bé perquè el problema es va erradicant o bé perquè el sistema ja pot fer-ho. Hi ha clíniques privades que només l’1% de la població pot pagar. Nosaltres som totalment contraris a això, perquè pots ajudar igual de bé o millor sense haver de pagar tants diners. I després que la salut no es privatitza. Si tu et trenques una cama, tens atenció universal a qualsevol hospital. Si tens problemes de drogues... l’atenció universal d’una persona amb problemes de drogues no està garantida a Catalunya. Suposo que, amb els anys, passarà com amb l’Hepatitis C, que fa dos anys que sí que en tenen.

Quan pensem en una persona addicta a les drogues, l’imaginari —molt probablement aporofòbic— ens trasllada un perfil exclòs socialment. En quina mesura és una representació fidel, en proporció?

És un perfil que existeix, però és una minoria. Inclús et diria que és residual respecte a tots els altres subcol·lectius.

Hi ha cap perfil especialment invisible?

Un fenomen creixent molt invisible és el de l’abús de la medicació psiquiàtrica. Pensem en el cas dels Estats Units (EUA): la nova epidèmia d’opioides rau en una prescripció dels facultatius per calmar el dolor. Una prescripció totalment fora d’ètica i conscient del risc addictiu que tenen aquestes substàncies. Això ha generat una epidèmia d’heroïna als EUA terrible. Això, a menor escala, també passa a Espanya. Aquest perfil potser no el veuràs al carrer, però també existeix. O tot el fenomen del jovent: adolescents que tenen consum de risc de cànnabis o d’alcohol, i que tampoc no tenen res a veure amb el perfil d’alcohòlic adult.

Respecte al perfil psicosocial, hi ha una diferència substancial entre els homes (84,2%) atesos i les dones (15,8%). A quins factors considereu que es deu aquesta diferència tan important?

Sempre hi ha més homes consumidors que dones, i sempre hi ha més homes que acaben en processos severs —les dones frenen abans. Això explica la diferència parcialment, però no explica tanta diferència. La resposta és més aviat que els programes d’intervenció tenen una mirada molt androcèntrica: s’han adaptat molt al model masculí i no tant al femení (només cal mirar el nom: “Projecte Home”...). I després perquè les dones tenen molt més estigma social, encara més. Costa més reconèixer per a una dona que tens problemes de drogues. Has d’aguantar els valors de la dona tradicional: “has de resistir”, “primer va l’altre”, “viciosa”, etc.). I després les dones tenen moltes més càrregues, sobretot familiars, que els homes. Per exemple, els nens: és molt difícil que una dona es desprengui dels nens per demanar ajuda, i moltes vegades s’ha de fer perquè la dona està en un procés molt final. Estem adaptats per atendre els nens o acollir-los mentre elles fan els tractaments? No. Aquí hi ha una discriminació terrible.

“La persona addicta, que veiem tan llunyana, en el fons és un mirall de la societat portada a l’extrem” 

Entre totes les persones que atén Projecte Home, sabem que els joves amb estudis superiors són una minoria. A què es deu?

La Universitat t’aporta hores ocupades —tenir molt de temps lliure sense fer massa cosa és un factor de risc— perquè tens classe o has d’estudiar. També t’autorrealitza, t’alinea amb els teus projectes vitals. A més, et permet estar amb altres persones amb qui et sents bé. A les universitats també s’hi consumeixen drogues però, segons alguns estudis, la Universitat és un factor protector. O sigui, hi ha més prevalença de consum i d’abús de substàncies amb nois i noies que no accedeixen a l’ensenyament superior respecte dels que sí que ho fan. Tanmateix, aquesta és una lògica tramposa perquè el percentatge tampoc no varia tant: a les universitats també hem de poder atendre.

Tot pensant en el col·lectiu jove, quins són els principals problemes actuals pel que fa a la reinserció en societat?

Inserir-se en societat avui ja és difícil per a tothom. Encara més per les persones que tenen un problema afegit com una drogodependència, un consum problemàtic... Quins són els principals problemes? Emancipar-se (ja em diràs tu...). Trobar feina. Trobar una feina no precària (“tarea imposible”). I la xarxa social: avui dia és més difícil crear xarxes socials de qualitat. Contactes? Mil. Coneixences? Les que vulguis. Seguidors? Els que vulguis; però xarxes de qualitat...

Com s’hi incideix, doncs, des de Projecte Home?

El què nosaltres intentem és promoure que el tractament sigui complementat per serveis que fomentin la inserció. Per exemple, treballem amb el servei d’inserció laboral, que és formatiu-laboral, o amb el programa Incorpora, de La Caixa. També tenim pisos de suport, més pensats per a adults, però on es pot anar a partir dels divuit anys.
Sobretot intentem que mentre estan en tractament amb nosaltres instaurin tota una sèrie d’hàbits que els aniran bé pel seu futur. Fem molt esport, perquè creiem que és una de les poques coses que assegura un benefici present i futur (de la resta ja no pots assegurar res, en aquesta vida...). És molt protector, l’esport.

També fomenteu molt el voluntariat...

Quasi obligat! (riu). Malgrat que sembla una contradicció. Fomentem que facin activitats de voluntariat a altres entitats, sobre temes diferents. Perquè a part que els ocupa temps, els desperta tota una sèrie de valors: la xarxa social que fan en aquests entorns és molt més sana i fomenta el comportament prosocial.

Altre cop la importància de les xarxes socials de qualitat.

Fa tres setmanes, en un Fòrum a la Comissió Europea sobre la precarietat de l’ensenyament superior es parlava molt del concepte aquest d’isolation, de l’individualisme, d’estar desconnectat de xarxes socials de qualitat.

Una isolació, potser, molt vinculada a la competitivitat afavorida per la precarietat laboral, que fomenta societats més atomitzades?

Es parlava de les generacions (que ara estem més amb la Z, el nou jovent). La generació pròpia dels darrers anys, la Y o generació del mil·lenni, se sent enganyada. Jo sóc de la generació X, tinc 42 anys i he acabat treballant de quelcom que s’assembla a allò que vaig estudiar, com és “normal”. Els millennials no. A Espanya hi ha el fenomen de la overqualification (sobrequalificació), que és que tu has estudiat per ser advocat i, en canvi, treballes a un bar, que està molt bé, però que no hi té massa a veure. Això té conseqüències: precarietat, falta d’autorealització... aquest és un escenari procliu a conductes de risc com el consum de drogues, però també a estadis depressius, problemes amb la conducta alimentària, etc.

Sense separar-nos de les problemàtiques que afecten el jovent, ens podria enumerar cap mite que persisteixi en relació als patrons de consum d’aquest col·lectiu?

Un mite que no s’adequa a la realitat és que un patró irregular de consum no és igual de perillós. Qui està sota els efectes de l’alcohol cada dia veus clarament que té un problema. En canvi, si consumeixes molt d’alcohol durant les nits dels caps de setmana, tens la sensació que no tens un patró de consum problemàtic, però potser sí. El consum pot ser d’alt risc perquè pots patir una intoxicació, conduir sota els efectes de l’alcohol, o el que sigui. A part, pot generar una addicció futura: la majoria de les persones alcohòliques amb quaranta o cinquanta anys —amb un patró regular de consum diari— tenien un patró d’afartament durant els caps de setmana en l’adolescència i la joventut que s’ha modificat amb l’edat.

"L’atenció universal d’una persona amb problemes de drogues no està garantida a Catalunya"

Quins altres perfils podem trobar-nos, pel que fa a l’àmbit universitari?

Normalment, quan hi ha una problemàtica severa —que requereix intervenció— és perquè apareixen tres factors. Un són les (1) carències personals —en diem motius endògens o interns: carència d’autoestima, depressió, abusos, etc. El segon factor és (2) la família. Aquest és difícil de descobrir a causa de la isolació que comentàvem abans. Hi ha famílies que són molt autoritàries o que no estan presents o, al contrari, que són massa permissives o estan excessivament pendents: els extrems són perjudicials. I finalment (3) l’entorn, la part més gregària, de grup, a aquestes edats és crucial. És possible que per a moltes persones el fet de fumar porros al bar sigui una qüestió sense transcendència, però si els altres dos factors hi són presents sí que pot ser un problema. També pot passar a la inversa: algú que té problemes a casa, baixa autoestima, però en canvi al campus no hi ha consum i, per tant, difícilment consumirà.

Ampliem de nou la mirada i pensem en l’estat de la qüestió a Catalunya en relació a l’Estat, o d’Espanya en comparació amb altres països d’Europa. En quin punt ens trobem?

Nosaltres estem connectats a escala internacional amb moltes plataformes (Nacions Unides, Comissió Europea) i es tracta d’un fenomen absolutament global. No et pots imaginar la problemàtica mundial que suposen les drogues: des de la reducció de l’oferta —és a dir, la lluita contra el narcotràfic, el blanqueig de capitals, l’extorsió...— a la reducció de la demanda, tota la gent que té problemes, que consumeix.
Tot i ser global, té molta idiosincràsia particular: cada país, cada regió, té unes problemàtiques determinades. Fins i tot varia dins del mateix país. Per exemple, fa uns anys vam presentar l’informe Catalunya i era la Comunitat Autònoma on més casos d’abús de cocaïna arriben a Projecte Home en relació amb la resta de centes d’Espanya. Així i tot, Espanya és encara el país més consumidor de cocaïna d’Europa i un dels principals de cànnabis, perquè som porta d’entrada de Llatinoamèrica (cocaïna) i del nord d’Àfrica (cànnabis). Som un país de trànsit i a més tenim una cultura procliu al consum. Catalunya, a part, té tot el flux d’activitat econòmica i de turisme i negocis. Som més fenicis: el comerç porta tota una sèrie de coses positives, però també algunes de problemàtiques. Tenim el port, el  Delta de l’Ebre és una entrada principal de substàncies,... I també tenim tot el turisme, que eleva el consum de cocaïna i d’alcohol. Som molt crítics amb la doble moral de l’alcohol.

En quin sentit?

Som conscients que és la substància que més es consumeix i que més problemes crea per a la societat, encara que sigui legal. Avui dia, encara som permissius amb la publicitat de l’alcohol. La principal empresa productora i distribuïdora de cervesa del país patrocina les festes de la Mercè, el Barça, els programes de més audiència de TV3... No hi ha per on agafar-ho. Som conscients que hem de reduir l’abús de l’alcohol i n’acceptem una massiva publicitat descontrolada.
Un altre fenomen són els llauners a Barcelona. Als barris del centre es confisquen milions i milions de llaunes de cervesa. Per tant, es venen milions i milions de més de les que es confisquen. Hi ha tot un mercat negre de cerveses —que a més es guarden a llocs insalubres, fomenten el consum al carrer, l’incivisme... Aquestes cerveses d’on surten? No pot ser que s’extraviïn, no pot ser que la persona que les ven les compri a una botiga. D’això n’hem parlat amb l’exalcalde de Barcelona. És evident que hi ha un mercat negre de cerveses, i és la mateixa marca que patrocina La Mercè. Hi ha temes molt seriosos que requereixen una investigació, i que destaparien segurament unes pràctiques indesitjables.

Heu obtingut resposta per part del consistori actual en relació a aquesta qüestió?

Hi ha un grup de drogodependències del quan formem part que assessora l’Ajuntament de Barcelona. Fa anys que insistim a dir que l’Ajuntament no accepti publicitat d’alcohol en actes oficials. Va acceptar cervesa 0,0 durant uns pocs anys, però en el fons el què es venia era la cervesa amb alcohol. Durant els anys de crisi es va trencar l’acord (necessitaven diners, suposo). Ara novament hi ha un compromís, un nou pla d’acció local de l’Ajuntament que diu que no es tornarà a acceptar. Aquest és el compromís polític.

I teniu esperances que aquest cop sí que s’acompleixi?

Sí, perquè a la llarga ha de ser així, perquè no hi ha per on agafar-ho. A part, el govern Colau ho té molt clar en quasi tots els temes: no pot ser que no ho tingui clar amb aquest. Si no es ven a promotors immobiliaris i no es deixa comprar pels lobbys, costa entendre que sí que ho faci amb d’altres.

Ver más noticias